Estic cansada d’estar cansada. Només crec amb la fisioteràpia i gràcies a ella mantinc el meu estat físic. L’ambient familiar i de confiança amb els professionals i els companys que viuen experiències similars, m’ajuda a continuar lluitant, només ens entenem entre nosaltres.

Al gimnàs, he après a demanar ajuda quan la necessito i no esperar que la societat o la família descobreixin el que necessito. A més he entès que els familiars també s’estan adaptant contínuament als meus canvis físics i psíquics i si no ho fan millor és perquè no en saben.

El fet de venir a rehabilitació, fa que accepti millor les meves mancances i fruit d’això m’agrada ajudar als meus companys. Ho visc amb normalitat.

Dios no existe, porqué si existiera no habria niños enfermos como yo, ni niños que se rieran de los niños enfermos, solo me entendeis vosotros.

Arribo al gimnàs molts dies amb mal humor i sempre surto content, no sabria dir quin tant per cent de benestar és físic i quin tant per cent és emocional.

La vida segueix… sempre deia que quan hagués d’anar amb cadira de rodes, em compraria una pistola. Ara fa 10 anys que vaig amb cadira de rodes i vull continuar vivint.

Vosaltres sí que enteneu el que em passa; la meva fatiga, la meva debilitat, etc. La resta de societat diuen que ells de vegades també estan cansats (no m’entenen)

Des de que vinc a Neurocentre, m’adapto més fàcilment a les meves limitacions i intento no culpabilitzar als familiars del meus canvis físics.